En record

FINS SEMPRE AKELA

Quan una persona ens deixa sempre es motiu de
tristessa, però més ho és, quan es tracta d’una persona jove que enacara té
molt per donar-nos.

 

El passat 14 de Febrer, ens va deixar la primera
Akela del nostre Agrupament, Mª Dolores Alcayde. En asabentar-nos, el
kraal de scouters, vam decidir fer-li un xicotet homenatge a una de les
primeres scouters de la branca de llops que ha tingut el nostre grup, i que amb
el seu treball va escriure part de la seua història. Per això vam decidir posar-nos
en contacte en aquelles persones que van treballar amb ella als primers anys
d’escoltisme a Vinalesa, i els quals coincideixen en el seu bon caràcter, el
seu tracte afable, i la força amb la qual feu front als problemes que la vida
li va posar al davant.

 

 
      

PEDRO
LUIS HURTADO:

 

Gracias Señor por habernos permitido tenerla junto a nosotros estos años,
por habernos dejado disfrutar de ella durante todos estos años.
Gracias a todos aquellos
que habéis estado con nosotros durante todos estos años, también dar las gracias
a los que no estabais con nosotros (total o puntualmente), de todos hemos
podido aprender muchas cosas y hemos de datos las gracias.
Gracias María Dolores, por
haberte conocido, por todo el tiempo que he podido disfrutar de tu compañía,
de tus consejos, de tus risas, de tus ideas, de aquellas palabras de apoyo
cuando me hacían falta, de tus riñas cuando era necesario, de todo el cariño
que nos diste, por la paciencia que has tenido conmigo, por las ganas de vivir
que trasmitías, gracias por todo lo que hemos pasado juntos (buenos y malos
momentos) desde que nos conocimos, desde que decidimos que el resto de
nuestras vidas estaríamos juntos, pero sobre todo, muchas gracias cariño, por
este hijo que me has dejado. Se qué estarás junto a nuestra otra hija Ana, cuídala y
espéranos hasta que Dios quiera que nos reunamos para siempre en el campamento
eterno
.
Buena Caza.



PILI
PEYDRO:

 

Mª Dolores, Akela cuando te
conocí, el viejo lobo de la manada de “El Libro de la Selva”. Recuerdo cuando
me enteré de que en realidad no te llamabas Akela, ni Pedro se llamaba Baloo,
Lola no era Hati y el nombre de Bagueera era Tere. Me costaba identificaros por
vuestros nombres, nuevos para mí. Contigo y con ellos monté una tienda de
campaña o me colgué una mochila a la espalda por primera vez. Vosotros me
enseñasteis a cuidar la naturaleza, la importancia de quererla y respetarla y
también a convivir con otros lobatos durante siete días.

 

Sin embargo, tu lección más
importante me la diste muchos años después, hace muy poco en realidad. En estos
últimos meses fuiste un ejemplo claro de lucha, de superación, de ánimo, de
ilusión, de constancia, de entusiasmo, de esperanza, de valentía… Siempre te
entregaste a tu familia y te desviviste por ellos: por Alejandro, por Pedro,
por Dolores… Con nosotros siempre estuviste ahí, incluso cuando al final ya
casi no podías, siempre tenías una sonrisa amplia y sincera para nosotros y un
montón de besos para tus niñas.

 

La enfermedad ha podido con
tu cuerpo, pero tú y tu recuerdo siempre estaréis con nosotros.

 

Te queremos y te echamos de
menos.

 

SALVADOR
MOMPÓ:

 

Era
l’any 1973 quan per motius propis vaig
posar-me en contacte amb el poble de Vinalesa, allí em vaig trobar amb
la millor juventut i persones que un pot trobar-se a la vida. Amb il·lusió,
alegria i l’entusiasme d’un grup de joves i de les seues famílies, iniciarem
l’agrupament escolta Hiawatha.  Entre
eixie grup de joves coneguí a MªDolores, era “rubieta”, xicoteta,
alegre i molt treballadora. Passaren els anys i mai vaig pedre el contacte amb
ella i amb els seus. Farà cosa de dos anys, em trobava a Lourdes prestant
serveis als malalts quan em va arribar aquesta trista notícia…resa per
MªDolores, ella m´ho demanava. Des d’eixe dia, no ha passat cap minut en què no
la tinguerea als meus pensaments i a les meues oracions. De segur que MªDolores
es troba ara al cel, amb el seu somriure de sempre. Gràcies MªDolors per
haver-te conegut  i per tot el què m’has
ensenyat.

 

MªANGELS
PASCUAL:

 

MªDolores era una persona enamorada dels seus, de
la seua familia per la qual fins l’últim moment va saber emmascarar la seua
mal.laltia sense pedre el seu somriure, per tal de no fer patir a aquelles
persones que més l’estimaven.

 

Recorde aquell primer campament que vam anar de
cuineres per conèixer l’ambient escolta. Vam pelar creïlles per a tota la vida.
També recorde estar al seu costat el dia que férem la “Promesa”, un compromís que
cadascuna  el dú en la seua vida el
millor que sap.

 

Dos dies després del seu “Adéu”, l’agrupament
viatjà fins a Xàtiva per participar al “Festival de la Cançò Scout”, sabía que
anava a ser especial, el record de Mª Dolores estava present i la seva ausència
va ser recompensada en eixe “Premi” que rebiem amb molta alegria després de
molts anys. El destí, Dèu, no sé… ha volgut que ªM Dolores, Akela, ens deixara,
però estic convençuda que des d’on estiga ajudarà als seus, com ho ha fet fins
l’últim dia.

 

JESÚS
ALCAYDE:

 

He
de reconéixer que no és la primera volta que ens deixa una persona amb la què
hem compartit part de la nostra vida, sense haver trobat l’öcasió d’agraïr-li
el que ens han donat, i Mª Dolores és una d’elles. A més dels seus anys a l’escoltisme,
ens ha donat una lliçò impagable de com viure la vida amb un sonriure tot i les
dificultats.

 

Es
sorprenent com guardem a la memoria detalls, sobre tot de la nostra infància. Per
a mí un dels records imborrables es quan Mª Dolores Alcayde em va preguntar si
volía anar els dissabtes a jugar al barranc…
recorde com al segon curs aquella manada seguia creixent,
ja erem mes de 20 llobatons i els scouters havien perdut els seus noms i eren
coneguts per noms fantàstics. Aixi, Mª Dolores era saludada pel carrer com
Akela.

 

Són anys dels que recorde de manera desordenada molts
moments, pero que junts em compossen una idea de com eren aquells scouters,
entre ells MªDolores, que realment molt joves, van fer possible que aquella
manada començara a caminar fa quasi 40 anys.

 

 

Hem caminat al
llarg de la vida, amb la nostra motxilla a les esquenes… i quan aquesta
s’acabe, esperarem seure a la vora del foc del teu Campament Etern.
Baden Powell PEDRO LUÍS HURTADO ENS RESPON DESPRÉS D’HAVER LLEGIT AQUEST ESCRIT: Después de leer las
cosas que habéis publicado en la web, creo que en el fondo me sigo
sintiendo un poco “Baloo”, me gustaría (y seguro que a ella también)
agradeceros a TOD@S esas palabras y esos recuerdos, que seguro todos habéis
tenido para con Akela (mi querida desde siempre y para siempre Akela).
Estos años vividos y convividos con ella, sencillamente
han sido maravillosos, increíbles, en todos los sentidos y aspectos de la vida,
vida está que nos ha puesto muchas pruebas( a todos nos pone pruebas, no para
fastidiarnos, sino para que nos superemos), a todas nos hemos enfrentado
lo mejor que hemos podido y sabido, siempre unidos, muy unidos, pero no es
menos cierto, que está vida nos ha dado también muchísimas cosas que agradecer
a mucha gente, a nuestros padres, hermanos, amigos, a aquellos que de los que
aprendimos cuando no sabíamos y a los que intentamos enseñar lo que
sabíamos, pero sobre todo ( permitirme la licencia) a nuestra hija y
nuestro hijo, a todos muchas gracias.

 

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *